EXCURSIÓ PER LA SERRA D'IRTA (per Federico Arnau)
Des del Club MIM el dissabte 13 de novembre de 2010, vàrem fer una volta per la Serra d’Irta, gràcies a la iniciativa de Carmen Iturat.
A l’hora prevista i amb un meravellós i solejat matí de tardor, varem començar a pujar la Serra d’Irta fins l’ermita de Santa Llúcia. La pujada, no era massa llarga, però amb un desnivell respectable, var fer que el pols ens pujara de ritme..., nomes aplegar dalt varem quedar enlluernats per la blancor de la ermita on es reflectien els llamps del sol.
Quina vista mes impressionant!!! Als nostres peus tota la Costa, des de Orpesa, passant per la ribera de Cabanes amb l’aigua del Prat brillant com un espill, Cap i Corb, Alcossebre, la platja de Les fonts, el far... per un altre costat, i al fons, el Desert de les Palmes i el Penyagolosa. Llàstima de la boira marina que ens va deixar vore les Illes Columbretes.
Després d’un esmorzar reparador, i unes quantes risses, varem tornar ver fem nou per una senda pel bell mig d’una pinada pel costat oest de la Serra, des d’on podíem vore el Castell d’Alcalà de Xivert. Al cap de una mitja hora varem aplegar la Torre 
Ebri, situada a 496 metres d’altura i construïda en el segle XVI, que junt a les de Cap i Corb, San Benet i altres que ja han desaparegut, varen contribuir a donar la senyal d’alarma front als atacs del pirates berberiscos que varen saquejar les costes valencianes en els segles XVI a XVIII. De ahi es d’on ve la famosa frase de “no hay moros en la costa”.
Després de les fotos de rigor i que algun desgavellat fera alpinisme pujant dalt de la torre, fent perillar la integritat de la llista de la futura Directiva, varem continuar caminant fins el cim de les Campanilles a 572 metres. Una altra parada, mes fotos i mes rialles. Un altre que no sabem si també volia fer perillar la candidatura o que volia aplegar mes amunt que els demes va pujar damunt del piló geodèsic que marca el cim...
Després varem anar a buscar el barranc de la font de la Parra, per a lo qual varem haver de canviar de direcció, i fent un gir de 90º deixarem d’anar paral·lels a la costa per anar a buscar-la. Comencem a descendir per l’espectacular barranc, per dins d’un bosc de pins, de carrasca nana, palmissons, argilages, romer, timó i altres representants de flora mediterrània....Mes endavant varem aplegar a la font de la Parra, amb la sorpresa de que no hi havia ni font (estava seca) ni parra...
Poc a poc el barranc es va fer mes pla i mes ample i al fons, al mig dels arbres, ja es podia entreveure la mar. Al costat de la Cala la Cubanita, i a la ombra d’unes oliveres varem dinar... Després, ja de tornada a Alcossebre, varem gaudir de les cales amb eixe color tan bonic que te la mar a la tardor. Vorejant la mar i les cales i passant pel Far, les Fonts i el port, i després de recuperar forces amb uns cafenets i unes cervesetes (a gust del consumidor) varem tornar al lloc de partida.
Quatre consells per als que pensen fer aquesta ruta, d’una distància d’uns 18 quilòmetres i una duració d’unes 6 hores, sense contar esmorzar/dinar: en primer lloc fugir de l’estiu, la calor pot ser molt forta; dur un bon calçat ja que les pujades baixades son fortes i sobre tot dur prou d’aigua, perquè les fonts son virtuals i un dels pous que tenia aigua la tenia tan molt males condicions que el varem batejar com el “Pou dels morts”, encara que pareix ser que el nom de veritat es el “Pou dels moros”.
Finalment, cal tenir en compte que la ruta a pesar de estar assenyalada como a PR amb pintura groga i blanca, hi ha trossos on és fàcil perdre's. La solució es anar amb un GPS, podeu baixar-vos els tracks en Wikilok (tracks), o contracteu a una bona guia com l’amiga Carmen Iturat. Aprofite la ocasió per fer-li un saludet a la organitzadora per haver-nos preparat una excursió tan bonica.
Federico Arnau.
Si quieres puedes echar un vistazo a las fotos que hizo Vicente Basilio pinchando aquí.
